Èxit de les migas solidàries per un projecte d’hort urbà

Contra el mal temps, la força i el caliu de la solidaritat i l’amistat. Literalment i metafòricament, el dinar popular de dissabte a la plaça de la Cultura, davant del centre cívic Avel·lí Estrenjer, al barri del Poble Nou-Zona Esportiva, va reunir un bon grup de persones malgrat el plugim i el fred que, tanmateix, feien més sintonia amb la tradició (comentaven alguns del presents) de menjar aquest plat a base de pa, pebrot, all, cansalada i xoricets.

 

La Xarxa de Solidaritat Popular (XSP) mobilitzava d’aquesta manera el suport a l’hort urbà que ha de servir per alguns dels projectes que desenvolupen, petits però concrets i reals. D’una banda, garantir alguna feina per a persones; d’altra, producte fresc per al rebost solidari autogestionat que atén les famílies i persones que hi participen en aquest grup de suport mutu i acció directa.

 

Gent dels barris, de l’Associació d’Aturats de Terrassa, famílies que ocupen habitatges a diferents llocs de la ciutat, amigues de tot arreu, amb el suport de l’associació veïnal, de l’esplai i altres organitzacions socials i polítiques.

 

Tot plegat, algunes de les cares de qui s’enfronta a aquest mal temps dit crisi, a les seves conseqüències i, el pitjor, un futur més que incert, com a mínim, des de l’exclusió social, amb molt poques garanties de poder trobar o retrobar un ambient propici, si més no, per allò que en diuen guanyar-se la vida amb un mínim suficient de dignitat.

 

Gent que ha perdut la feina i, després, la casa i, amb això, quasi tot. Gent que treballa però no guanya el suficient per viure amb un mínim de seguretat. És el cas del Pere (nom suposat), que treballa d’electricista però ha d’ocupar un pis que no pot pagar. El cas de la Núria, amb formació universitària i realitzant un màster que pot anar pagant amb suport dels pares.

 

Aquí està el valor de les migas solidàries i l’experiència de la Xarxa de Solidaritat. No es pot ni es vol esperar solucions d’altri; menys de les entitats i institucions, econòmiques i polítiques, que en són responsables o van contribuir a fer això que ara en diuen crisi, però que com bé recorden les veus del moviment en curs: això no és crisi, és una estafa.

 

Han fet les reformes que el capital feia anys que demanava: han reduït i collat la despesa pública; estan limitant acceleradament, de forma directa i indirecta, la distribució de la riquesa socialment creada; i liquidant o deixant sense efecte les normes que podien ser defensa dels drets laborals i socials de les majories (llibertat total pel capital).

 

La XSP, com altres organitzacions a la ciutat, van fent, passet a passet, construint una experiència d’autoorganització, un procés en el qual les persones en situació de necessitat poden esdevenir protagonistes també de les solucions.